Res em fa major

Un home sol, assegut al terra, davant d’una nevera, obre el llum i ens explica un conte.
El conte és una porta que s’obre cap al seu univers.
Després, una rutina micro-relatada amb meticulositat.
De tant en tant, una frase curta farcida d’enginy (i amb un toc de metafísica perplexitat).
A vegades, en la seva solitud, el distreuen els jocs de paraules; o bé li ve de gust mentir amb històries que només sap ell. Se les inventa o les recull pel carrer? Qui ho sap…
És capaç de volar i anar-se’n lluny: juga com si fos un infant fent-se el milhomes; esdevé l’obsessiu amant d’un amor ridícul; homenatja la bellesa de la inacció i just després riu cantant l’alegria de viure.
Com una ressaca, li reprèn la malenconia de l’home que es pensa a si mateix. Aleshores reposa com un ocell ferit i apaga finalment el llum que ha obert per nosaltres.