Amaro · Raquel Gualtero
Autoria, direcció i interpretació: Raquel Gualtero
Autoría, direcció musical i disseny de so: Rodrigo Rammsy
Interpretació musical: Rodrigo Rammsy
Disseny d’il·luminació: Arnau Sala
Acompanyament en el so i moviment: Sònia Gómez
Cooproducció: dansa. Quinzena metropolitana
Fotografía: Alice Brazzit
Durada: 30 minuts.
Raquel Gualtero torna a l’escenari amb la seva nova peça Amaro, un treball de recerca corporal sobre l’in crescendo i la capacitat de transformació. La seva interessant proposta corporal aposta per moviments abstractes, l’ús del punt fix i la idea del límit, mostrant-nos les diferents formes i dinàmiques que un mateix cos pot adoptar. Resulta indispensable el treball del músic Rodrigo Rammsy, també en escena, i la potent il·luminació d’Arnau Sala construint un diàleg molt conscient entre les tres capes que treballen a l’uníson.
La peça ens convida a viatjar i transformar-nos amb ella en aquesta progressió cap a una intensa catarsi final que haurem de baixar amb un xopet digestiu d’amaretto en sortir. Un viatge sense treva, un empatx de moviment, música i llum, una preciosa i hipnòtica experiència sensorial.
Per Markos Goikolea
Agraïments: Amaranta Velarde, Pere Jou, Karolina Szymura, Txiki Berraondo y Lipi Hernandez
Amb la col·laboració de: Hiroshima,Teatros del Canal, RocaUmbert Fàbrica de les Arts, Centro Cívico de la Barceloneta, SAT! Sant Andreu Teatre y El Graner
Es uno, es dos, es uno en dos… ¿Qué es? · Larama
Coreògraf: Alexander López Guerra
Intèrprets: Laia Camps Moll i Alexander López Guerra
Durada: 10 minuts.
Què és amb allò que carreguem? Som conscients d’això?… Un paràsit tumultuós que creix, s’agita i reposa. El món intern i invisible que es fa visible. No té perquè tenir sentit, però, tot i així, el té. És un, dos, dos en un, un a dos o … què és?
Amuninni ·
ODM | ocram dance movement
Coreografia i escenografia: Marco Laudani
Producció: ODM | ocram dance movement
Intèrprets: Rachele Pascale i Damiano Scavo
Música: Ada Milea
Disseny de so: Claudio Scalia
Fotografia: Csaba Mészáros
Durada: 10 minuts
Trair un amor, trair a un amic, trair una idea, trair un partit, fins i tot, trair la terra natal significa separar-se d’una part que ens pertanyia i crear un nou espai, desconegut, incògnit. De fet, naixem en la confiança que algú ens nodreix i ens estima; però podem créixer i inventar-nos a nosaltres mateixos només si sortim d’aquest confiança, si no ens restem presoners, si als que primer ens van estimar i a tots els que després d’ells van venir, un dia sabrem dir: “Jo no sóc com tu em vols”. A cada amor, el dels pares, dels marits, de les esposes, dels amics, del lloc de naixement hi ha una forma de possessió que atura el nostre creixement i força a la nostra identitat a constituir-se sol dins d’aquell recinte que és la fidelitat que no hem trair. Però, en cada fidelitat que no coneix la traïció i, fins i tot, en la que no es pensa en la possibilitat, hi ha massa infància, massa ingenuïtat, massa por de viure sol amb les nostres forces.
